Mariona Ribas: “un actor que no hagi fet Els pastorets, no és el mateix”

Està actuant a Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ens rep una estona abans de començar la seva jornada laboral. Atenta i molt disposada a respondre totes les preguntes, es sotmet amb professionalitat a una breu sessió fotogràfica. És evident que la càmera l’estima. Tot i saber que arriba tard a la sessió de maquillatge prèvia a la representació del dia, s’asseu còmodament a conversar amb nosaltres.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Vas començar al Centre Sant Vicenç de ben petitona. com és que hi vas anar? Ja volies ser actriu?

No. Jo estava vinculada al Centre a través de la catequesi. Tenia una companya que es deia Marina que feia teatre. Li agradava molt i sempre me’n parlava. Jo tenia 8 anys i això del teatre em feia molta il·lusió. No vaig parar fins que vaig aconseguir que la meva mare m’apuntés al Taller de Teatre. També s’hi va apuntar la meva germana. Hi anàvem les dues i ens ho passàvem molt bé.

Què vas aprendre al Taller del Sant Vicenç?

Doncs tot el que m’ha servit de base per accedir al món professional. Clar, quan ets petit, en el meu cas dels 8 als 15 anys, no ets molt conscient d’estar aprenent i això, suposo que és la gràcia de la manera com s’ensenya teatre als nens, tot jugant. De fet, jo ara acabo de fer un curs per a professionals a la Sala Becket i seguíem jugant com a base. El joc i com s’interacciona a l’escenari és segurament el més important. Per tant, de petita no recordo haver après molt seriosament però, si téns una predisposició, t’agrada i t’hi impliques, doncs acabes aprenent. Jo recordo que em sentia còmoda a l’escenari, que m’agradava,…però això del teatre sempre m’havia semblat una cosa molt difícil i, amb els anys t’adones que realment ho és. La meva cosina, la Mercè Martínez, sempre havia tingut molt clar que volia dedicar-se a això i va treballar a fons per aconseguir-ho. Quan m’ho explicava, jo pensava “això és molt difícil i jo no ho podré fer!”. En aquell temps tenia clar que el meu camí professional aniria cap a una altra banda, perquè sempre m’han agradat també les ciències de la salut. Però vaig trobar la porta cap al teatre professional i la vaig creuar. Continua llegint