Cesc Rocamora, artista i torero

Arriba a la cita uns minuts abans de l’hora prevista. Va acompanyat de l’Esperança, la seva parella de tota la vida i mare de les seves filles. Durant l’entrevista, la mira i li demana confirmació d’alguna data perduda en la memòria. En Francesc diu que està a punt de complir 63 anys, però la seva conversa fluïda i amena el fan molt més jove. Diu que està nerviós, que no li agraden les entrevistes. Jo crec que s’ha posat molt bé en el paper de protagonista, potser perquè la conversa es publica a la revista del seu estimat Teatre Sant Vicenç.

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

Dius que et fa vergonya que t’entrevistin. No ets el primer actor que em fa aquest comentari. No entenc. Per què us passa això?

Perquè no tinc cap text. A mi em dones un guió, un text i improvisaré o faré el que sigui. Però sense text, no sé què dir. Continua llegint

Anuncis

Josep Ubia, l’ànima de l’escenari al Teatre Sant Vicenç

En Josep ens rep al seu estudi, el seu “castell”. Diversos ordinadors, paletes electròniques de pintar, un piano de cua, parets plenes de llibres i un parell de finestres amb l’estor abaixat perquè no entri massa el sol. En Josep Ubia, a més de dissenyar i muntar les escenografies del Teatre St. Vicenç, és el fotògraf de la revista SantVi online Es nota que li fa il·lusió poder explicar la seva llarga experiència professional com a pintor i il·lustrador. De fet, el primer que fa és donar-me un currículum professional que ajuda molt a l’hora de plantejar les preguntes.  

foto: Josep Ubia (autoretrat)

foto: Josep Ubia (autoretrat)

Quin va ser el teu primer contacte amb el Centre Sant Vicenç?

Fa força anys. Potser 15 o 20. Jo tinc tres filles. La gran anava a l’esplai i també al taller de Teatre. Jo hi anava com a pare i prou. No feia res més. Però, vaig entrar a formar part de la comissió de pares i allà va sorgir un grup d’amics que hem anat sortint i fent relació. I justament en un d’aquests sopars, em van dir si els podia ajudar, com a dibuixant perquè necessitaven unes siluetes d’un autobús, de la torre de l’aigua i de diferents elements de Sabadell per l’escenari del Sant Vicenç. Van quedar parats perquè els ho vaig fer en un moment i els va agradar molt. A partir d’aquí, em van demanar que fes un projecte d’escenografia per l’obra La filla del mar. Continua llegint

Mariona Ribas: “un actor que no hagi fet Els pastorets, no és el mateix”

Està actuant a Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ens rep una estona abans de començar la seva jornada laboral. Atenta i molt disposada a respondre totes les preguntes, es sotmet amb professionalitat a una breu sessió fotogràfica. És evident que la càmera l’estima. Tot i saber que arriba tard a la sessió de maquillatge prèvia a la representació del dia, s’asseu còmodament a conversar amb nosaltres.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Vas començar al Centre Sant Vicenç de ben petitona. com és que hi vas anar? Ja volies ser actriu?

No. Jo estava vinculada al Centre a través de la catequesi. Tenia una companya que es deia Marina que feia teatre. Li agradava molt i sempre me’n parlava. Jo tenia 8 anys i això del teatre em feia molta il·lusió. No vaig parar fins que vaig aconseguir que la meva mare m’apuntés al Taller de Teatre. També s’hi va apuntar la meva germana. Hi anàvem les dues i ens ho passàvem molt bé.

Què vas aprendre al Taller del Sant Vicenç?

Doncs tot el que m’ha servit de base per accedir al món professional. Clar, quan ets petit, en el meu cas dels 8 als 15 anys, no ets molt conscient d’estar aprenent i això, suposo que és la gràcia de la manera com s’ensenya teatre als nens, tot jugant. De fet, jo ara acabo de fer un curs per a professionals a la Sala Becket i seguíem jugant com a base. El joc i com s’interacciona a l’escenari és segurament el més important. Per tant, de petita no recordo haver après molt seriosament però, si téns una predisposició, t’agrada i t’hi impliques, doncs acabes aprenent. Jo recordo que em sentia còmoda a l’escenari, que m’agradava,…però això del teatre sempre m’havia semblat una cosa molt difícil i, amb els anys t’adones que realment ho és. La meva cosina, la Mercè Martínez, sempre havia tingut molt clar que volia dedicar-se a això i va treballar a fons per aconseguir-ho. Quan m’ho explicava, jo pensava “això és molt difícil i jo no ho podré fer!”. En aquell temps tenia clar que el meu camí professional aniria cap a una altra banda, perquè sempre m’han agradat també les ciències de la salut. Però vaig trobar la porta cap al teatre professional i la vaig creuar. Continua llegint