Adéu mestre Barril

Avui m’he llevat amb la trista notícia de la mort d’en Joan Barril, el gran mestre Barril. M’he dedicat a llegir les ressenyes sobre la seva vida professional i, la majoria diuen que va començar la seva aventura radiofònica amb la R-pública a COMràdio i, posteriorment a Catalunya Ràdio. Això no és exactament així.

Foto de Viquipèdia

Foto de Viquipèdia

Durant més d’una dècada, en Joan va ser comentarista de la cadena SER. El podíem escoltar cada dia a l’Hoy por hoy del gran Iñaki Gabilondo i a Hora 25, que en aquell temps estava dirigit i presentat per un altre grandíssim periodista, Carlos Llamas. En Barril feia les seves intervencions radiofòniques des de Ràdio Barcelona que és on el vaig conèixer jo. Això va ser durant els anys 90. Amb ell vaig compartir feina durant els Jocs Olímpics i en una pila d’esdeveniments bons i dolents que es van produir durant aquella dècada.

Cada dia, després d’intervenir en el programa de Gabilondo, en Barril treia el cap per la redacció. Xerrava amb nosaltres, joves i inexperts periodistes, i a vegades, dinava amb alguns de nosaltres. Jo vaig tenir la sort, juntament amb la Griselda Pastor, de compartir estovalles amb ell. M’encantava escoltar-lo. Sempre

El text que ens va dedicar en Joan Barril

El text que ens va dedicar en Joan Barril

aprenies coses. Gran conversador, recordo quan ens va explicar l’argument de “Parada Obligatòria”, la història d’un home que, immobilitzat després d’un accident, repassava els seus 40 anys de vida. Es va donar el cas que la meva parella arribava a aquesta edat amb una cama enguixada per culpa d’una mala caiguda. El llibre d’en Barril em va semblar inspirador i el vaig comprar. En Joan hi va voler escriure una dedicatòria.

Sempre em va cridar l’atenció i, confesso que sentia una certa enveja, per la facilitat amb la que era capaç de plasmar una idea sobre el paper. En un moment, t’escrivia un article que, com gairebé sempre, era excel·lent.

Però la meva anècdota més personal i estimada amb en Barril es va produir a finals de 1994. Un dia, com tants d’altres, vàrem anar a dinar al Mussol del carrer Casp. Asseguts a la taula del racó, ell m’anava dient que jo estava massa callada i misteriosa. Jo no volia dir-li, ni a ell ni a ningú encara, que sospitava que estava embaraçada. Després d’insistir molt, vaig acabar confessant. La reacció va ser immediata! Va trucar la Carlota (ginecòloga de professió) i li va demanar que em visités en aquell moment. Vam sortir corrent del restaurant i un taxi ens va portar fins a la consulta. La Carlota em va fer una ecografia que va confirmar les meves sospites. Efectivament, ja estava en procés la fabricació de la meva filla, Laura.  Jo estava contenta, però en Joan semblava el padrí de la futura criatura, feliç com un anís per haver ajudat a una amiga.

Amb els anys, vaig perdre el contacte. Em sap greu no haver sabut conservar aquella amistat, però sempre el recordaré com un dels meus mestres preferits.

Anuncis