Cesc Rocamora, artista i torero

Arriba a la cita uns minuts abans de l’hora prevista. Va acompanyat de l’Esperança, la seva parella de tota la vida i mare de les seves filles. Durant l’entrevista, la mira i li demana confirmació d’alguna data perduda en la memòria. En Francesc diu que està a punt de complir 63 anys, però la seva conversa fluïda i amena el fan molt més jove. Diu que està nerviós, que no li agraden les entrevistes. Jo crec que s’ha posat molt bé en el paper de protagonista, potser perquè la conversa es publica a la revista del seu estimat Teatre Sant Vicenç.

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

Dius que et fa vergonya que t’entrevistin. No ets el primer actor que em fa aquest comentari. No entenc. Per què us passa això?

Perquè no tinc cap text. A mi em dones un guió, un text i improvisaré o faré el que sigui. Però sense text, no sé què dir.

Tu ets un dels més antics del Centre Sant Vicenç. Com hi vas anar a parar?

Jo vaig descobrir el Sant Vicenç gràcies a un amic. M’hi va portar en Fèlix Gonzàlez i li agraeixo molt. Vaig començar a anar al Centre i vaig fer amistat amb el grup. Allà va ser on vaig conèixer l’Esperança (la meva dona) que, per cert, en aquell moment estava enredada amb un altre senyor i això em va fer ràbia, però amb el temps això va canviar. Vaig conèixer l’Antonio García que és qui ens va fer estimar de debò el teatre. Jo era molt tímid i feia només de comparsa. Es va donar el cas que estaven preparant una obra, Pi, Noguera i Castanyer  i necessitaven algú que sortís a l’escenari a tocar el timbre. Hi ho vaig fer. Va ser la primera vegada que vaig sortir en una obra de teatre. Després si que ja vaig actuar en La pluma verde. Era una mena de comèdia andalusa. M’ho vaig passar molt bé. Encara ara recordo algun diàleg d’aquella obra.

Però, tot i la teva timidesa, tu ja volies ser actor abans de descobrir el Centre Sant Vicenç?

Jo tenia una espineta clavada. De petit, a l’escola es va muntar un grup de teatre per fer una obra de final de curs. M’hi vaig apuntar però no em van escollir. Jo era petit i escarransit i necessitaven nois més grandots. Això em va afectar. Aleshores, quan vaig anar al St. Vicenç vaig poder tastar què se sent damunt d’un escenari i em va agradar. Tant que, anys més tard em vaig començar a presentar en alguns càstings i vaig anar avançant fent algun paperet. Més endavant, quan jo ja tenia 38 anys vaig llegir un anunci al diari. Demanaven gent per dedicar-se al món del doblatge que és una altra cosa que m’havia agradat sempre molt. De petit escoltava la ràdio i vaig descobrir que aquelles veus que sentia en el ràdioteatre eren les mateixes que sortien al cinema. Això em va cridar molt l’atenció. De fet, recordo que quan tenia 9 o 10 anys i em preguntaven què volia ser de gran, jo sempre deia que volia ser locutor de ràdio. Però vaig créixer i vaig pensar que no ho podria aconseguir mai perquè això ho feia gent que estava a Barcelona i jo només era un “pringat” de Sabadell. I, amb el boom de les televisions, vaig llegir un anunci al diari dient que necessitaven gent que es dediqués al doblatge. I m’hi vaig presentar. Em van aprovar i, amb 40 vaig gravar el meu primer “take” (text de doblatge d’una pel·lícula). Recordo que era una sèrie alemanya, produïda per la BBC. El doblatge era en català. Però treballo en les dues llengües, català i castellà. De fet, en castellà no tinc gens d’accent quan llegeixo!!

I fins a aquell moment en el que vas poder dedicar-te al doblatge, de què treballaves?

Estava en el ram tèxtil. Jo treballava a la fàbrica de Joan Domingo Casanovas i portava tota la part del mostrari i disseny. Però quan va sortir l’oportunitat de l’escola de doblatge m’hi vaig apuntar juntament amb la Pepita Alguersuari que també estava al Centre. I, apa, tots dos cap a Barcelona. Ella ho va deixar però jo vaig continuar.

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

Fins aquell moment només havia fet teatre i havia escoltat molta ràdio. Em sabia tots els noms dels actors de doblatge. Quan vaig fer la prova em van dir que tenia una bona dicció, molt important per dedicar-te a aquesta professió, i a partir d’aquí vaig poder començar a fer el curs que va durar dos anys. Allà em van ensenyar, sobretot la tècnica. És important tenir una base, i jo la tenia per haver fet teatre, però allà et poleixen i t’ensenyen exactament com ho has de fer.

“Quan era petit escoltava molt la ràdio i em cridava l’atenció que, les veus que sentia eren les mateixes del cinema”

I a la ràdio no hi has fet mai res?

Doncs no. Jo escoltava molt la ràdio de petit. De fet, a casa van comprar la primera tele quan jo tenia 15 anys. I, com deia abans, em cridava molt l’atenció sentir aquelles veus que també sortien a les pel·lícules del cinema. A la ràdio només vaig participar en alguna obra de ràdioteatre, a l’antiga Ràdio Sabadell amb en Daniel Serra, però quan hi va entrar la COPE tot allò es va acabar. De fet, anys més tard hem intentat recuperar alguna d’aquelles gravacions i ens van dir que no guardaven res. Una llàstima perquè havíem fet cosetes que estaven força bé.

Repassant el teu currículum professional, veig que has doblat diversos personatges de dibuixos animats, concretament de sèries manga japoneses. Com es dobla un dibuix animat?

Es fa igual que en una pel·lícula amb persones. El que ho fa diferent és el japonès perquè s’expressen diferent. Tot d’un plegat fan un crit però, no és que estiguin enfadats, és que ells són així. Recordo que el primer personatge que vaig fer va ser un noi de 18 anys, en Tamahome, de la sèrie Fushigi Yugi. Recordo que ens van demanar que anéssim a fer de jurat d’un concurs d’imitar personatges al Saló del Còmic a La Farga de l’Hospitalet. I, bé, es va fer el concurs, jo vaig puntuar i tot molt bé. Quan vaig marxar, vaig pujar al tren per tornar cap a casa i, al meu costat es va asseure una noia, tota caracteritzada d’un personatge d’aquests japonesos. Era una noia que havia vingut expressament des de Sevilla. I, de cop, em va reconèixer i va començar a cridar com una boja. “Estoy al lado de Tamahome!!!”, anava dient. Em va cridar molt l’atenció com són de “forofos” tota aquesta gent que segueix el manga. De fet, el xicot que dobla en songoku del Bola de drac, no pot anar pel carrer. El coneix tothom!!

Però tu com vas anar a parar a doblar manga?

Doncs per res especial. És el que hi ha. A l’estudi et van dient la feina que hi ha. A vegades són sèries de personatges humans i a vegades sèries de dibuixos. I tu vas fent el que toca. Em van fer una prova per fer aquest personatge, em van acceptar. Era una sèrie de més de cent capítols i després en van venir d’altres també japoneses. Però el personatge de dibuixos animats que he fet i que considero més entranyable i, fins i tot em va donar una mica de fama va ser la puça Guitarra de la sèrie Rovelló que es va emetre a TV3. Vaig guanyar molts diners amb aquesta sèrie perquè en van molts capítols. Fins i tot després en van fer una obra de teatre amb la guionista de Sabadell, Anna Fité. Es va representar per tot Catalunya. Jo sortia gravat però vaig anar a veure-la a Sant Cugat i a Roses. Això em va fer molta gràcia. El Guitarra és el personatge que dels que he fet com a doblador que trobo més entranyable. Ha fet que molta gent em conegui i això pel meu ego és molt bo. 

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

I els actors de doblatge sou autònoms, laboralment parlant o com funciona aquest món?

Ara treballo de forma fixa a una empresa que es diu Media Arts Studio. De fet, aquesta feina cada vegada està més complicada perquè la majoria de doblatges se’ls emporten a Madrid, però jo ara per ara estic bé. Però durant molts anys he estat en un règim especial molt curiós. No ets autònom però tampoc estàs assegurat. T’has de donar d’alta amb la figura que en diuen “artistas y toreros”. És un règim especial que suposa que et contracten per un dia i et donen de baixa un cop acabada la feina, el mateix dia. Fixa’t que jo he arribat a treballar en 3 estudis diferents un mateix dia i m’han donat d’alta i de baixa als tres llocs. Aleshores, uns quants vàrem decidir de donar-nos d’alta com a autònoms i facturàvem les feines que anàvem fent. Però ens van dir que això no podia ser, que no era legal. I ho vam haver de deixar córrer. Ara, com et deia tinc un contracte indefinit en aquesta empresa i em dedico, sobretot, a fer els ajustos dels textos. 

Aquesta és la teva feina però, mentrestant, continues dedicant-te al teatre amateur.

I tant!  Quan torno de treballar, agafo un entrepà i cap al Centre Sant Vicenç o al lloc on estigui assajant. Vaig passar una època en la que no anava tant al Sant Vicenç perquè feia obres a d’altres llocs, però aquesta temporada passada en Jaume Pont i l’Esther Mas em van proposar d’actuar en l’Aladí i la llàntia meravellosa i no ho vaig dubtar gens. M’ha fet molta il·lusió. Vaig fer de sultà, el pare de la Gessènia i em va agradar molt, i més tractant-se d’una obra que dirigia gent que havia estat a les meves ordres. En Jaume i l’Esther van estar amb mi al Taller de Teatre. Que ara e dirigeixin a mi, doncs m’agrada molt i fa sentir molt bé. 

Pel que ens estàs explicant, per tu el Centre Sant Vicenç ha suposat trobar la teva vocació, el teu grups d’amics, l’amor de la teva vida,…T’ha marcat completament aquesta entitat!

Si, totalment. Aquí he trobat la meva vida. Amb la dona, malgrat el que pugui semblar, no hi passo tantes hores. Ella té la seva feina a una funerària. Treballa amb morts! Hahahaa!! De fet, millor que no ens veiem gaire perquè així no ens barallem!! Hahahaa! Bromes a banda, el teatre m’ha anat molt bé. Fins i tot us explicaré que, en un moment de la meva vida vaig passar per una depressió molt forta, per culpa de la feina, i me’n vaig sortir amb medicació però també gràcies al Teatre Sant Vicenç. Venia, feia el meu paper i després em feia un fart de plorar darrera l’escenari. Quan em calmava, marxava cap a casa. I em va anar molt bé això. Va ser una vàlvula d’escapament. Tota la vida nostra ha estat muntada al voltant  el Centre. La meva filla Núria és la que va muntar tots els balls de l’Aladí; l’altra meva filla ara treballa els caps de setmana i no es pot comprometre a fer teatre però, les dues han estat monitores i, des de ben petites que han fet vida al Sant Vicenç.

Hem estat una hora parlant amb en Francesc i ens ha passat volant. Acompanyat de la seva estimada i inseparable Esperança, marxa content i mostrant sorpresa per l’estona que ha passat malgrat haver manifestat que no li agraden les entrevistes. Fa tard a un assaig, un dels molts en els que està treballant aquest gran actor del Sant Vicenç.

Aquest és un extracte de l’entrevista a Cesc Rocamora. La pots llegir sencera a: http://www.revistasantvi.com/revistas/2013/octubre2013.pdf

Anuncis

2 pensaments sobre “Cesc Rocamora, artista i torero

Els comentaris estan tancats.