Josep Ubia, l’ànima de l’escenari al Teatre Sant Vicenç

En Josep ens rep al seu estudi, el seu “castell”. Diversos ordinadors, paletes electròniques de pintar, un piano de cua, parets plenes de llibres i un parell de finestres amb l’estor abaixat perquè no entri massa el sol. En Josep Ubia, a més de dissenyar i muntar les escenografies del Teatre St. Vicenç, és el fotògraf de la revista SantVi online Es nota que li fa il·lusió poder explicar la seva llarga experiència professional com a pintor i il·lustrador. De fet, el primer que fa és donar-me un currículum professional que ajuda molt a l’hora de plantejar les preguntes.  

foto: Josep Ubia (autoretrat)

foto: Josep Ubia (autoretrat)

Quin va ser el teu primer contacte amb el Centre Sant Vicenç?

Fa força anys. Potser 15 o 20. Jo tinc tres filles. La gran anava a l’esplai i també al taller de Teatre. Jo hi anava com a pare i prou. No feia res més. Però, vaig entrar a formar part de la comissió de pares i allà va sorgir un grup d’amics que hem anat sortint i fent relació. I justament en un d’aquests sopars, em van dir si els podia ajudar, com a dibuixant perquè necessitaven unes siluetes d’un autobús, de la torre de l’aigua i de diferents elements de Sabadell per l’escenari del Sant Vicenç. Van quedar parats perquè els ho vaig fer en un moment i els va agradar molt. A partir d’aquí, em van demanar que fes un projecte d’escenografia per l’obra La filla del mar. Primer em van dir que volien fer una obra d’actors i text en una caixa negra, sense decoració. Però em van demanar que fes un projecte d’escenari. Jo vaig dir que si però, era la primera vegada que feia una cosa així per un teatre. Jo tenia experiència com a il·lustrador i havia treballat molt en stands  per empreses farmacèutiques, però no havia fet res semblant al que em demanaven. Per tant, vaig aplicar criteris de decorador. Vaig fer una maqueta que reproduïa un poble mariner amb el mar al fons, una barreja entre Calella i Palamós. Vaig ajudar els tramoies a fer tot el muntatge. A més, em vaig posar a pintar l’escenari. Tothom es quedar sorprès perquè no em coneixien. La veritat és que va quedar molt bonic i penso que aquella primera decoració va ser una peça important de l’obra. Aquest va ser el principi. A partir d’aquí he participat en cadascuna de les obres que s’han fet al Teatre Sant Vicenç.

Ets il·lustrador i dibuixant de tota la vida. Quines són les quatre coses més importants del teu recorregut?

Vaig començar a treballar a Busquets – Gruart com a aprenent d’impressor. Des de petit, sempre havia tingut inquietud de dibuixar i fer treballs manuals. A la impremta, em van destinar a “caixes”. Eren unes caixes de fusta a on hi havia totes les lletres de l’abecedari fetes amb plom i, amb unes regles anaves posant lletra a lletra a on tocava per confegir un text. Però la meva feina era desmuntar els motlles i posar totes les lletres al seu lloc. Això sembla una bestiesa però era una feina realment important. Una pàgina té els seus espais que s’han de respectar perquè tot tingui una estètica, un equilibri. D’això te n’adones quan la fas. Allà vaig conèixer una persona que em va explicar el més important del món de la il·lustració. Vaig descobrir el que s’anomenava “letra 7”. A partir d’aquí, vaig anar a parar a Sallent germans, aquí a Sabadell,  i vaig començar a treballar com a aprenent de dibuixant. En aquella època es feia tot a mà, amb pinzells i tiralínies. Em vaig adonar que em faltava formació teòrica i em vaig matricular a l’escola Massana de Barcelona al curs de publicitat. Treballava al matí i a la tarda anava a estudiar. Allà se’m van obrir els ulls. Jo venia de Sabadell, tenia uns 16 anys i allà vaig descobrir tot un món. Mentrestant,  l’empresa on treballava, a Sallent germans, va adquirir els drets per Espanya dels jocs Educa, que eren alemanys.  I em van dir si volia fer els dibuixets. De manera que,  el primer joc il·lustrat que es va fer a Espanya el vaig fer jo. Era un joc infantil de fer parelles amb animals. Això va passar a l’any 1966. Jo no era molt conscient del que estava fent. M’agradava, m’ho passava bé i resulta que estava elaborant uns dels jocs més famosos per nens i nenes!

Et pagaven bé per fer aquesta feina?

Si. No recordo quina quantitat cobrava però tinc una anècdota sobre el sou. Quan em vaig anar a oferir per treballar a Sallent Germans, em van preguntar què cobrava a la impremta on treballava i em van oferir el doble de sou. Senyal que els altres em pagaven molt poc! Jo ni ho havia pensat perquè el que m’interessava era aprendre i triomfar en el sentit de poder avançar en la professió d’il·lustrador i dibuixant.

Em crida l’atenció la teva etapa com a il·lustrador i director d’art de la farmacèutica Solvay.  Què feies? El disseny de les pastilles?

No, dona no!! Els laboratoris farmacèutics, en general, es gastaven molts diners en l’organització de congressos i en material publicitari que distribuïen els visitadors mèdics. Això vol dir l’elaboració de fullets, catàlegs i diverses produccions gràfiques que es repartien a tots els metges. Jo m’encarregava de la producció de tot aquest material.

“Vaig dibuixar per en Félix Rodríguez de la Fuente”

En el teu currículum destaques que vas dibuixar pel naturalista, Félix Rodríguez de la Fuente! Com és això?

A l’escola Massana treballàvem molt en profunditat tot el que fa referència al dibuix des de tots els vessant i a mi se’m donava bé, era bo en això. Jo tenia un company d’estudis que treballava a l’editorial Salvat i em va comentar que

foto: Josep Ubia (autoretrat)

foto: Josep Ubia (autoretrat)

buscaven un dibuixant. Hi vaig anar i, com que era l’època dels fascicles, necessitaven un bon equip de dibuixants. Em van fer una prova i els va agradar la meva feina. A més, em van oferir un sou que triplicava, com a mínim, el que cobrava a Sabadell. El canvi va ser espectacular.

Però com va anar la història per acabar dibuixant per la col·lecció Fauna

A l’editorial Salvat tot eren il·lustradors. Hi havia sobretot gent dedicada al dibuix tècnic, però jo estava especialitzat en dibuix artístic. Primer em van demanar que fes dibuixos infantils. Sempre portava les carpetes al damunt perquè a la tarda anava amb la gent de la Massana a dibuixar paisatge. Un dia anàvem al port, un altre a una altra banda,… Total que, a l’editorial la gent em demanava de mirar els meus dibuixos i els agradaven molt. Un dia em van dir que començaven a publicar la col·lecció d’en Rodríguez de la Fuente, que es titulava Fauna, i em van dir que l’equip del naturalista necessitava il·lustradors. Vaig dir que si i així va ser com hi vaig començar a treballar. Un dia va venir a Barcelona, ens vàrem presentar i vàrem formar un grup de 4 o 5 il·lustradors.

Parlaves directament amb ell per saber què havies de fer?

Si, si. Venia cada quinze dies a supervisar el que fèiem. Ell tenia un dibuixant que anava sempre amb ell i feia els esbossos sobre el terreny. Que si la perdiu, l’àliga,… Era molt bo. Dibuixava de memòria, no necessitava models. Nosaltres treballàvem més a partir de documentació. Però jo era el més jovenet de tots i em van proposar de fer una prova de “posterització”. Ara es fa amb el programa photoshop, però abans tot es feia a mà. Com  que jo era agosarat i sempre volia aprendre coses noves, m’hi vaig posar i també els va agradar. Així doncs, em vaig dedicar a fer dibuixos més grans d’animals que es posaven al final de cada fascicle. Personalment, tot això em va anar molt bé, perquè aprenia més amb tot això que a l’escola Massana. Tinc molt bons records. Al Rodríguez de la Fuente el recordo com un home súper alt i molt morè, semblava negre! Era molt amable amb nosaltres. Va ser una experiència molt bona.

Pel que expliques en el currículum, tu has anat canviant sovint de feina. Com és això?

Jo sempre he aplicat la premissa de no treballar més de 2 o 3 anys al mateix lloc, per molt bé que estigués. És clar que, estic parlant d’una època en la que hi havia moltes oportunitats de trobar feina i, per tant, això era més senzill de fer. Doncs, bé, ho vaig posar en pràctica i sempre m’ha funcionat bé aquesta pràctica. Imagina’t, estava a l’editorial Salvat, dibuixant per una col·lecció d’èxit com la d’en Rodríguez de la Fuente, però volia canviar. El següent que vaig fer va ser les il·lustracions dels jocs Diset. Aquí em van agafar gràcies a haver treballat a Educa. Aquests em van venir a buscar. Era una agència de publicitat força important. Hi vaig començar a treballar i allà em vaig dedicar a la creació dels jocs.

I tots aquests dibuixos els has patentat? Són teus?

Doncs no. Quan entres en el món de les patents, et fas un fart de pagar i no serveix massa per res. A Amèrica, això s’ho prenen molt seriosament i, quan algú copia, hi ha tot un mecanisme que persegueix l’infractor. Aquí, en canvi, no es fa massa cas de tot això i, per tant, val més deixar que et copiïn.

Vas començar professionalment en el món de la il·lustració i especialitzant-te en el dibuix infantil. Has tingut relació amb figures conegudes com la Pilarín Bayés però, en canvi, no t’has fet un nom en aquest camp com ella o la Roser Capdevila…

Conec la Pilarín. Però jo, tot i que domino la il·lustració infantil no m’hi vaig dedicar a fons perquè vaig trobar una feina millor, més segura i més ben pagada en el món farmacèutic. Hauria pogut triomfar. De fet, quan estava a Salvat em van proposar d’anar a França a treballar a Pilot, que era una de les empreses importants del sector a Europa, però vaig dir que no. Volia continuar creixent i no encasellar-me com a il·lustrador.

I tot això lliga amb el fet que, per acabar de completar la teva formació, entres també en el món de la fotografia

Bé. Això va ser una mica de retruc. Vaig fer un curset de fotografia publicitària perquè, a Solvay, el laboratori farmacèutic on treballava, teníem una càmera i volia utilitzar-la correctament. De fet, en aquesta empresa ens obligaven a fer, cada any, com a mínim un parell de cursos de reciclatge. Un relacionat amb la feina que fèiem i un altre del que volguéssim. Cursos pagats per l’empresa. Això està molt bé perquè m’he passat 30 anys fent cursos i cursets de tota mena.

“Gràcies a la indústria farmacèutica vaig acabar fent de professor a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona”

foto: Josep Ubia (autoretrat)

foto: Josep Ubia (autoretrat)

Però, estant en el món editorial, envoltat de llibres, dibuixos i il·lustracions, com vas fer el salt a la indústria farmacèutica?

Doncs hi vaig anar a parar gràcies a la il·lustració anatòmica. O sigui, dibuixos de ronyons, cors, ossos, etc. Calia fer fullets i suports publicitaris diversos i necessitaven algú que dominés el dibuix.  Però, el curiós d’aquesta època va ser que, en un dels cursets aquests que feia, volien que fes un examen final i m’hi vaig negar. Vaig dir que jo ja passava exàmens cada dia a la feina! I això els va interessar. Quan els vaig explicar què feia, em van proposar de donar  alguna classe de disseny gràfic en una acadèmia que després es va convertir en un centre important. Vaig dir que si, i això es va convertir en una segona feina que vaig fer durant 20 anys. Les classes me les preparava molt bé. Treballava al laboratori fins les 4 de la tarda i, de 5 a 10 donava classes. I això també va anar creixent perquè em van demanar de donar classes també a l’escola Llotja de Barcelona, i d’aquí a la Facultat de Belles Arts de la UB. Vaig tenir èxit com a docent perquè feia les sessions d’una manera diferent. Jo tenia un ajudant, un dibuixant molt bo d’Arbúcies, l’Esteban, que m’acompanyava a classe i anava dibuixant tot el que jo anava explicant als alumnes. D’aquesta manera, podien veure immediatament com quedava i al·lucinaven!! Eren unes classes una mica “teatreres”.

Pel que expliques, la teva vida professional ha estat molt intensa. Tens 3 filles. Les has vist créixer?

Doncs no. Jo marxava de casa molt d’hora al matí i tornava al vespre. La meva dona treballava com a comptable autònoma de diverses empreses i tenia més temps. Ella es va encarregar de tot pel que fa a les nenes, sobretot amb les dues primeres. Ella m’informava de tot. Però va anar bé, sense problemes.

Una altra característica de la teva vida, diferent de la resta de mortals és que ets sogre d’un jugador o ex- jugador del Barça. T’agrada el futbol? Com portaves el tema fama del gendre?

A mi el que m’agradava d’això és quan vivien a Holanda i els anàvem a veure. A nivell de futbol, m’agrada veure un partit però no soc cap fan. Comentem com ha anat el partit, si ha fet un gol, però res més. No soc un gran “futbolero”.

Has fet alguna feina d’il·lustració a l’entorn del futbol?

De futbol no, però, treballant en el laboratori també em va tocar fer una altra cosa curiosa. Els laboratoris farmacèutics organitzaven i participaven en molts congressos durant l’any. I allà, feien regals als metges. En el cas de l’empresa on treballava jo, es van inventar que, en un congrés a Sevilla tindríem un dibuixant que faria caricatures dels participants allà mateix, al moment. Però uns dies abans de la inauguració, el dibuixant que havíem contractat, un sudamericà, va dir que no podria venir. Ja ho havien anunciat i, els meus “jefes” em van preguntar si jo m’atreviria a fer-ho. No havia fet mai caricatures i vaig demanar d’entrenar-me abans de decidir si ho faria o no. Durant una setmana, vaig estar fent caricatures de personatges que sortien per la tele i de revistes. Mica a mica vaig veure que les proves anaven sortint bé i vaig dir que si. Estava espantat perquè no estava molt segur que les caricatures em sortissin bé! Però, la gent que va als congressos són una mica estranys físicament. O porten els cabells llargs, o tenen fesomies una mica estranyes,…vaja, de seguida vaig veure que seria més fàcil del que havia pensat i, efectivament. Va córrer la veu pel congrés, i hi havia cua de gent esperant que jo els fes la caricatura. Va ser molt cansat! Quatre dies dibuixant fesomies sense parar. Com que va tenir tant d’èxit, els de Solvay em van proposar de dedicar-me a anar als congressos internacionals a fer caricatures. Calculo que en vaig fer unes 8.000 en tot el temps que m’hi vaig dedicar, uns 2 o 3 anys. També va ser una bona experiència. Gràcies a això vaig conèixer tot Espanya i els millors hotels. Després van prohibir a les farmacèutiques de fer regals i tot això es va acabar.

Ara tot això ja és història i, a banda de la feinada que fas al Centre Sant Vicenç et dediques sobretot a fer d’avi. Algun nét té pinta de seguir el teu camí de dibuixant?

El net mitjà, l’Àlex, li agrada molt això de dibuixar. Té 4 anys i quan ve a casa sempre em demana que li faci dibuixos. L’estic introduint en aquest món. És clar, ell vol que li doni el dibuix fet amb retolador negre per pintar-lo de colors. Però jo li faig en llapis fluixet i l’obligo a que ell l’acabi. Li agrada moltíssim. Tinc 3 nets, tots fills d’en Roger. Com que treballa al Sabadell, cada cap de setmana que l’equip és fora, la meva filla i els nens venen a casa. És molt cansat perquè has d’estar per ells, però és divertit.

Tot i estar jubilat tens projectes en marxa?

Si, en tinc uns quants. Per exemple, hi ha uns amics que tenen una empresa d’arts gràfiques a Barcelona, força important, i volen  que l’Esteban i jo els preparem una línia de souvenirs, regals per turistes. Començaran amb Barcelona i la Costa Brava. He de pensar què farem. I, a més, continuo tota la feina al Centre Sant Vicenç.

Amb tots els anys que portes fent coses al Centre Sant Vicenç l’has vist evolucionar força, o s’ha anat mantenint igual?

Jo he vist un increment important de nens. Això és la base del futur. Són els que mouran el Centre com, per exemple, ho fa ara gent com en Jaume Pont que va començar de ben petit. Jo veig molta vitalitat en el teatre, encara que crec que es podria organitzar millor. Hi ha una mica de “desmadre”. També és normal perquè hi ha tanta i tanta gent!!

Al Centre sabem de gent que hi va començar de petita i ara són actors i actrius professionals, però, en el camp de la decoració, hi ha gent jove que vulgui seguir les teves passes?

No. A veure, jo el que faig al Centre m’ho prenc com una cosa professional. Però, el que veig és que falta base. Els del Taller, per exemple, van a “salto de mata”, no planifiquen. Van molt de bòlit i no donen l’abast, per tant, fan el que fan. Potser no és important. Fa un temps, un noi va dir que m’ajudaria i, més endavant una noia de l’APM també va venir uns quants dies a ajudar-me, però se’n cansen. Jo també ho entenc perquè, t’has d’avenir amb els tramoies, amb els directors; has d’estar predisposat a treballar en hores intempestives,…has de tenir molta voluntat per fer aquesta feina. Jo ja hi estic acostumat però també entenc que no tothom ho entengui. Molta gent del teatre no s’imaginen la feinada que faig jo. Hi ha molta gent que ara estudia disseny però, en canvi, així com si que hi ha gent que s’interessa per fer de tècnic, no he trobat ningú que vulgui fer decorats.

Han passat dues hores sense adonar-me’n. El temps corre quan escoltes algú que té molt per explicar i que ho fa amb passió, transmetent una gran energia per tota l’experiència viscuda i els projectes que té per endavant. De cop, sorgeix un petit problema: en Josep és qui fa les fotos de les entrevistes de la SantVi. Aquesta vegada ell és el protagonista i haurà de recórrer als autoretrats. Cap problema, un artista és capaç de tot.

Aquesta entrevista ha estat publicada a la revista SantVi online del Centre Sant Vicenç de Sabadell

Anuncis