Xavi Duch: “jo estic casat amb el teatre”

En Xavi Duch és un altre actor del planter del Centre Sant Vicenç que viu professionalment del teatre. L’hem vist a grans muntatges com Els Miserables, Fama o Spamalot. Es defineix com una persona extremadament tímida que ha superat aquesta limitació gràcies al teatre. I donem fe que ho ha aconseguit. Ara és un jove actor amb molta experiència a l’esquena, simpàtic, amable i molt professional. Se sent orgullós del que fa.

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

Ho explica amb entusiasme, amb gran expressivitat. Ens ensenya el teatre en el que està actuant actualment com qui ensenya casa seva; remarcant les peculiaritats de les diferents dependències i transmetent molt d’amor per l’entorn en el que treballa i pel que fa. Respon a les preguntes amb rapidesa. Diu justament el que vol dir i sap vorejar la situació canviant hàbilment de tema en segons quines qüestions.

Per què et vas decidir a ser actor? Quan va començar la teva història?

Jo era un nen molt vergonyós i introvertit. Tenia un món interior molt meu i el treia a casa, quan jugava. La meva mare sempre deia em podia deixar sol perquè em distreia amb les meves coses durant hores. Però era tant vergonyós que no podia ni anar a comprar una barra de pa. I a casa van dir que això s’havia de solucionar. Aleshores em van apuntar a una escola de teatre de Sabadell. Jo era un nen, tenia uns 8 anys. Vaig anar-hi un parell de cursos. Era una activitat extraescolar però hi vaig descobrir una cosa que m’encantava. De fet, es va convertir en el meu premi de la setmana. Passava els dies esperant l’hora d’anar a fer teatre.  Després vaig entrar al Taller de Teatre. Allò em va atrapar perquè és com una gran família! Hi vaig fer molts amics. Es va convertir en la cosa més bonica de la meva vida.

I a partir d’aquí ja vas poder anar a comprar pa tot sol?

Vaig treballar moltes coses meves, potser sense saber-ho, a través del teatre. Em vaig obrir molt més i això em va ajudar molt.

A casa teva hi ha algú amb vocació artística?

No. Ningú. De fet, per mi això de fer teatre no tenia res a veure amb una vocació professional. Zero! Ni m’ho havia plantejat. Era un hobby. El que em feia feliç. De fet, jo vaig continuar estudiant, tirava cap a assignatures de ciències. Però la balança es va anar decantant. Em vaig començar a vincular més amb el Centre. Vaig ser monitor del Taller, vaig fer més obres, i això era el que em motivava i em feia més feliç. Després del batxillerat i de la selectivitat, quan a casa vàrem parlar de què volia estudiar de cara al futur, vàrem saber que s’acabava d’obrir una acadèmia a Barcelona, Aules, i em van dir: per què no ho proves? En aquell moment vaig dir uf!, jo no ho veig pas!. Era impensable que em pogués dedicar a això a nivell professional. Però vaig decidir provar-ho i, realment se’m va obrir tot un món de llum, de somni i de felicitat absoluta.

Explica’ns el moment “papa, mama jo vull ser actor”

Doncs va ser un moment que va anar molt bé. A casa, després de la selectivitat, em van dir que, igual que els meus germans havien estudiat una carrera, volien que jo dediqués els següents 4 o 5 anys a estudiar una cosa seriosa que em fes esforçar-me i que no fos només un “divertimento”. I, com que jo estava tant motivat per tot aquest món del teatre, em vaig matricular a l’escola i vaig triar la formació més completa: la d’actor, cantant i ballarí. Ho vaig fer tot. Tenia el suport dels meus pares i, a més, en aquesta acadèmia, com més coses estudiaves, el preu era més econòmic. Van ser 4 anys daurats per a mi. Meravellós.

Quina va ser la teva primera obra professional?

Vaig tenir molta sort. Feia poc que havia començat el primer curs i em vaig presentar a unes audicions per Fama que s’havia de representar al Teatre del Sol com a amateur. Però no em van agafar. Però, al cap d’un any, en canvi, es preparava la mateixa obra, però a nivell professional pel Teatre Tívoli de Barcelona, i allà si que em van agafar. Aquest va ser el primer muntatge en el que vaig participar. A partir d’aquí vaig anar treballant sempre, combinant-ho amb els estudis, fins que vaig acabar. De fet, després he continuat formant-me perquè sempre he estat molt conscient que, per mi, el més important és la formació. De fet, ara continuo fent classes. I encara un altre exemple d’això: jo tenia 19 anys quan em van agafar pel musical Fama. Allà vaig treballar amb gent molt famosa i t’enlluernes. Vaig pensar: “ja ho tinc. Ja he arribat”. Però quan es van endur el musical a Madrid, em van dir que no hi anés, que continués formant-me perquè estava encara verd. Jo no ho entenia en aquell moment. Vaig tenir un gran disgust. Però vaig fer cas i em vaig quedar per continuar estudiant. Ara veig que va ser la millor decisió que he pres mai, perquè gràcies a haver hipotecat 4 anys de la meva vida a estudiar, m’han vingut coses meravelloses.

Fama va ser el teu primer gran musical. Què més has fet en aquest camp?

A partir de Fama em vaig dedicar al teatre infantil de petit format. Quan em vaig graduar em van contractar els d’El Tricicle per fer un paper a Spamalot al teatre Victòria. Això va ser un regal. Era un muntatge molt divertit. Vaig interpretar el paper de sir Robin, el més poruc. Però, a més, tenia la sort que un dia a la setmana feia alternança amb un altre paper. Bé, de fet, eren petites intervencions com a narrador de la història, també feia d’angelet, de mort i del príncep que en realitat volia ser princesa. Va ser francament molt divertit perquè, en una producció d’aquestes la feina s’acaba tornant mecànica. Poder fer canvis en les funcions són vàlvules de descompressió per nosaltres, els actors. Et distreus més, has d’estar més atent,…i està molt bé per trencar amb la monotonia.

Tu t’has especialitzat en musicals. Et planteges fer més teatre de text o alguna altra cosa?

He fet alguna coseta de teatre de text. Vaig actuar en el Versus amb una versió molt divertida de Macbeth. Però a mi m’encanta el musical. M’encanta ballar, cantar i interpretar i, en el musical ho fas tot. Bé, no sempre perquè també hi ha musicals en els que no balles com Els Miserables o l’obra que estic representant ara, The wild party , però, en general, si ho pots fer tot en un mateix muntatge, què millor, no?

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

El fet de ser un actor de musicals et lliga en certa manera a la tradició de Broadway. T’has plantejat de marxar a provar sort a Londres o a Nova York?

Saps què passa? Allà porten tants anys d’escola i tenen tanta gent tant bona que és pràcticament impossible trobar-hi feina. Aquí ja costa molt fer-te el teu foradet, el teu lloc. Imagina’t allà! Si que em plantejo de marxar una temporada a continuar la formació a fora. Sempre que venen professors estrangers a Barcelona o Madrid, jo m’apunto a les classes. És molt interessant. Veus que s’ensenya més o menys el mateix a tot arreu, però des de punts de vista molt diferents i m’agrada, em crida l’atenció.

Cada vegada sou més la gent que heu sortit del Centre Sant Vicenç i heu aconseguit viure de la professió d’actor. Us trobeu de tant en tant?

Ens trobem quan la vida fa que ho haguem de fer. Tenim molts amics en comú de l’època del Centre. A més, a nivell professional acabes creant vincles comuns i famílies diverses. No som tanta gent però, de tant en tant et trobes amb algú que ha treballat amb gent que conèixes. Per exemple, no fa massa vaig coincidir amb un director que havia treballat amb la Mariona Ribes.

Has estat en produccions molt grans com Fama o Spamalot , però la teva última feina l’has fet en un petit teatre, el Gaudí, que és un supermercat reciclat. A què ve aquest canvi tant radical?

Per començar et diré que a mi no em cauen els anells per fer res. Sempre que hi hagi rigor en un projecte, que no “cutregi” i que sigui sòlid, jo m’apunto al carro. A més, quan treballava en grans produccions també intercalava feines més petites, a vegades inclús muntades per amics. Fèiem bolos, la nostra feina és això. Sempre et busques la vida.

Aquest mes de maig s’està representant un musical parit al Centre Sant Vicenç, Els 3 porquets, uneix-te a l’aventura al Teatre Victòria de Barcelona. Com a especialista en musicals, què recomanes als joves actors i actrius d’aquest muntatge?

El més important és que pensin zero en els diners i que ho gaudeixin molt. Perquè un mes de representacions els diumenges al matí passa volant. Per tant, que mirin de ser molt feliços, passar-s’ho molt bé. També és important que treballin amb rigor professional. Al Centre es fan coses molt fantàstiques però, el salt professional és una cosa completament diferent. Jo, quan vaig començar a estudiar teatre vaig pensar que seria senzill perquè portava molts anys fent d’actor amateur al Sant Vicenç. I em vaig endur una bona garrotada perquè no té res a veure. El primer dia em van dir: “tot el que saps no serveix per res!”. I tenien raó. El que fas al Centre és meravellós, és un hobby i té allò de fer pinya, de “entre tots ho solucionem tot”, però el teatre professional és una altra cosa. Per tant, que ho passin molt bé i que no es preocupin si, de cop, només tenen gent a mitja platea perquè això està passant a tots els escenaris de Barcelona, fins i tot a aquells amb els actors més famosos. Per tant, que no s’obsessionin. Encara que només els vagin a veure 10 persones, que s’ho regalin perquè és una oportunitat que, per exemple jo no vaig tenir. M’ha costat molt poder pujar en un escenari així i és molt gustós.

“jo visc molt feliç fent teatre. Cada funció és única i irrepetible. Això m’enganxa”

Fins ara sempre t’has dedicat al teatre. Què et semblaria canviar i dedicar-te al cinema o la televisió?

Jo visc molt feliç fent teatre. He tingut l’oportunitat de fer uns “pinitos” a la tele i no m’ha atrapat gens. El que m’agrada del teatre és la immediatesa; que cada funció és única i irrepetible. No es repeteix res. Tot ha de sortir a la primera, si o si. A més, a mi m’estimula pensar que hi ha algú entre el públic que veu l’obra per primera vegada i això es mereix estar perfecte en el paper perquè la gent s’ho mereix. Això m’encanta i per això jo estic casat amb el teatre.

Tu, igual que la Mariona Ribas o en Gerard Tomàs, vas començar actuant en Els pastorets. Què en vas aprendre?

Fer Els pastorets és meravellós per allò que et deia abans sobre la família del Sant Vicenç. Es comencen a preparar molts mesos abans, és com una mena de ritual de cada any i és molt divertit. Jo vaig fer de pastor, de fill en el pròleg i després de Lluquet. De fet, vaig coincidir amb en Gerard Tomàs. Ell feia de Rovelló. Tinc molts bons records. Vaig aprendre molt. És molt bonic perquè hi ha molta gent implicada i tothom hi va deixant els compromisos de banda. Hi ha molta generositat per part de tothom i és fantàstic….

Et sembla que podrien funcionar uns pastorets professionals?

De fet, és un text plenament vigent perquè es representa cada any i té èxit. S’han fet muntatges professionals d’Els pastorets. Per exemple, en Toni Albà i tota aquesta colla ho han fet en teatres de poble. Però a mi, el que m’agrada d’aquesta obra és la relació familiar, el caliu que hi ha al Sant Vicenç; el ritual de cada any. Jo crec que, fet a nivell professional, perdria una mica la frescor i la tradició del teatre amateur. Evidentment, sense desmerèixer res.

Titulet: “la situació actual del teatre és insostenible. Tinc pensat de marxar a l’estranger per continuar estudiant”

Com a professional, com veus l’actual situació de crisi?. Cap a on ens porten mesures com el 21% d’IVA als productes culturals?

És una situació terrorífica. Ens porta cap al fracàs. És del tot insostenible. Els professionals ens agafem on podem, com per exemple a aquest muntatge del Teatre Gaudí, però mesures com l’increment de l’IVA són un autèntic assassinat perquè al teatre encara hi va menys gent. Tot va molt malament. Les coses han de canviar perquè, si no, tot acabarà petant. Fa molta por. Jo tinc l’esperança que la situació acabarà canviant però, de moment, tot està malament. De fet, jo no sé estar sense fer res i tinc decidit de marxar a fora a continuar estudiant teatre.

Tens alguna destinació triada? Londres, …

Foto de Josep Ubia

Foto de Josep Ubia

Hi ha moltes escoles bones a nivell de teatre musical. Tant a Londres com a Nova York. Si no hi ha res a fer aquí, i pinta que la cosa durarà, doncs aniré a fora a continuar formant-me en el que m’apassiona més, el musical.

No pot ser que gent jove com tu estigui mig deprimida…

Home, a mi fins ara m’ha anat molt bé. Però, també és cert que la meva realitat és que fa més d’un any que no cobro un sou convencional. Vaig acabar un projecte meravellós a l’Auditori i, a partir d’aquí he anat fent coses però amb unes condicions una mica de broma. Això és així. Si, t’ofereixen cobrar en funció del taquillatge però, quan has descomptat tots els impostos i coses que s’han de pagar, et quedes amb molt poc.

Però, havent treballat en grans produccions com Fama o Los 40, el musical no entres en la llista del que en podríem dir “els contractables habituals”?

No et pensis. Això no funciona així. Si que és cert que t’has fet un currículum, saben que treballes bé i això és molt important.  Però, el cert és que, quan acabes una feina tornes a començar de zero perquè, tens un bagatge, un saber fer, però això és només un 10 per cent del que es miren a l’hora de contractar-te per un altre espectacle. Passes a no ser ningú, a ser una fitxa més que poden escollir o no.

Això en el món del cinema és diferent, no?

Si, segurament perquè tens la força de la imatge. Però jo no busco la fama. He treballat amb gent molt mediàtica i, analitzant-ho amb ells he arribat a la conclusió que no val la pena. Si que és bonic, per exemple quan vaig treballar a Los 40 el musical que els grups de fans et feien regals i et perseguien però deixes de tenir vida privada. Es confon el personatge amb l’actor i no m’agrada.

I aquí s’acaba la conversa, que també podeu llegir a la revista SantVi online. En Xavi s’ha de preparar per la funció de la nit. Tot i així, encara s’està uns minuts amb nosaltres, posant per les fotos en les peculiars dependències del Teatre Gaudí. Es tracta d’un supermercat reciclat i, per exemple, els camerinos ocupen petites habitacions que abans havien estat neveres a on es guardava la carn. Encara ara conserven els panys de porta de nevera industrial. Ens diu adéu. Fa cara de ser molt feliç amb la seva feina i la seva vida.

Anuncis