Mariona Ribas: “un actor que no hagi fet Els pastorets, no és el mateix”

Està actuant a Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ens rep una estona abans de començar la seva jornada laboral. Atenta i molt disposada a respondre totes les preguntes, es sotmet amb professionalitat a una breu sessió fotogràfica. És evident que la càmera l’estima. Tot i saber que arriba tard a la sessió de maquillatge prèvia a la representació del dia, s’asseu còmodament a conversar amb nosaltres.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Vas començar al Centre Sant Vicenç de ben petitona. com és que hi vas anar? Ja volies ser actriu?

No. Jo estava vinculada al Centre a través de la catequesi. Tenia una companya que es deia Marina que feia teatre. Li agradava molt i sempre me’n parlava. Jo tenia 8 anys i això del teatre em feia molta il·lusió. No vaig parar fins que vaig aconseguir que la meva mare m’apuntés al Taller de Teatre. També s’hi va apuntar la meva germana. Hi anàvem les dues i ens ho passàvem molt bé.

Què vas aprendre al Taller del Sant Vicenç?

Doncs tot el que m’ha servit de base per accedir al món professional. Clar, quan ets petit, en el meu cas dels 8 als 15 anys, no ets molt conscient d’estar aprenent i això, suposo que és la gràcia de la manera com s’ensenya teatre als nens, tot jugant. De fet, jo ara acabo de fer un curs per a professionals a la Sala Becket i seguíem jugant com a base. El joc i com s’interacciona a l’escenari és segurament el més important. Per tant, de petita no recordo haver après molt seriosament però, si téns una predisposició, t’agrada i t’hi impliques, doncs acabes aprenent. Jo recordo que em sentia còmoda a l’escenari, que m’agradava,…però això del teatre sempre m’havia semblat una cosa molt difícil i, amb els anys t’adones que realment ho és. La meva cosina, la Mercè Martínez, sempre havia tingut molt clar que volia dedicar-se a això i va treballar a fons per aconseguir-ho. Quan m’ho explicava, jo pensava “això és molt difícil i jo no ho podré fer!”. En aquell temps tenia clar que el meu camí professional aniria cap a una altra banda, perquè sempre m’han agradat també les ciències de la salut. Però vaig trobar la porta cap al teatre professional i la vaig creuar.

Volies dedicar-te a la medicina?

No ben bé. Vaig decidir-me per la Fisioteràpia i vaig estudiar el primer curs. I ara estic estudiant Psicologia. Una part de mi és científica i una altra artística. Això potser a vegades no encaixai, però intento donar sortida als dos vessants.

Però, quan vas fer el salt a l’actuació professional?

Als 15 anys. Em vaig presentar a un càsting amb algunes amigues del Centre com la Cristina Figueras i la meva germana. Era una prova per una agència de publicitat. Hi vaig anar una mica per passar l’estona. A partir d’aquí, em van trucar vàries vegades però jo només anava a càstings si tenia temps. Fins que la setmana santa de l’any 2000 em van trucar una altra vegada i, aquesta vegada hi vaig anar. A mi em feia molta mandra anar a una altra prova però un amic m’hi va acompanyar. Va ser allà on vaig conèixer en Pep Armengol i em va proposar de fer una prova per TV3. La vaig fer i al cap de poc vaig començar a treballar a El cor de la ciutat .

O sigui que als 15 anys ja eres protagonista en la serie de més audiència de Catalunya. Com es porta l’adolescència sent algú famós?

Es porta com es pot. És força difícil. L’adolescència és una època complicada per ella mateixa, comença la teva integració social a fora de l’escola, comences a sortir i tothom et coneix….jo ho recordo com una etapa difícil. Tenia una part molt positiva perquè la feina m’agradava molt i vaig aprendre moltíssim. Vaig tenir al costat gent al costat com la Mercè Arànega que es van dedicar a ensenyar-me. Jo sense la Mercè segurament no hauria après res. Va ser ella la que em va inculcar la necessitat d’estudiar i de formar-me com a actriu, i em va ensenyar moltes de les coses que sé a dia d’avui. Però, també hi havia una part dura. Estava estudiant batxillerat que és una etapa molt exigent, molt dura,….va ser un temps complicat. Sort que tant a casa com a l’escola em van ajudar molt. Jo vaig anar sempre al Sant Nicolau i el meu tutor i director de l’escola em va posar les coses molt fàcils a nivell d’horaris, d’assessorament i ajuda per si necessitava més estona per estudiar, etc. I els meus pares i la direcció d’ El cor de la ciutat també em van ajudar moltíssim. Si no hagués estat així, segurament jo m’hauria saturat.

Vas estudiar a l’Institut del Teatre?

Doncs no perquè no vaig tenir temps. Vaig estar 5 anys actuant a El cor de la ciutat i no tenia temps material. De fet, vaig començar a estudiar Fisioteràpia perquè sempre havia estat la meva il·lusió, però després de fer el primer curs ho vaig haver de deixar. És una carrera completament presencial i no tenia temps. Fins i tot vaig haver de demanar una petita excedència a la tele per poder fer les pràctiques. Era molt complicat i molt esgotador. Em vaig dedicar a fer formació alterna a nivell artístic. Vaig passar pel Col·legi del Teatre, cursos amb en Manuel Lillo, vaig estar a Londres, també a l’obrador de la Sala Becket. M’he anat apuntant a cursos que veia que oferien alguna cosa amb la que podia millorar en la interpretació. Intento fer un curs cada any però, quan estàs treballant també aprens molt i et falta temps per fer més coses.

“En aquesta professió el físic pot ajudar-te però també perjudicar-te”

Penses que el físic, aquesta careta d’àngel que tens, t’ha ajudat?

Hahahaha!! Suposo que en algunes coses m’haurà ajudat i en d’altres no. Quan ets actor/actriu, el teu físic et condiciona per bé i per mal. A mi segurament m’han donat papers pel meu físic però me n’han deixat de donar d’altres que potser també m’haurien interessat. Per exemple, una vegada no em van donar un paper per ser massa alta, i de fet no ho soc gaire.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Les companyies de teatre es formen, a banda de nivell individual, mirant el conjunt. És una feina delicada. Per tenir els ulls blaus, negres o verds poden no donar-te un paper per molt bé   que ho facis. A mi m’han donat molts papers de dolenta.

   Quin és el teu paper ideal? T’encantaria fer….

Uf, n’hi ha molts. Al llarg de la història hi ha papers teatrals femenins, potser pocs, però molt potents. Des de les tragèdies gregues a històries contemporànies. Penso que el paper ideal és el que suposa un repte important com a actriu i en el que creus que pots aprendre molt. I el paper ideal també és aquell que està acompanyat d’una gran història, d’una història potent i evidentment d’un bon director.

Fins ara has fet molta televisió i actualment estàs al Teatre Nacional. Molts actors i actrius que han actuat en els dos formats afirmen decantar-se pel teatre. Tu també?

És com haver de triar entre el pare i la mare. Són diferents però alhora t’aporten i t’ensenyen molt. A mi el treball televisiu m’agrada molt; també és veritat que és on vaig formar-me més com a professional i té moltes coses a oferir, però la feina que estic fent ara al Nacional no té res a envejar a la tele….són molt diferents. Els teatre té una cosa que no té la tele que és l’adrenalina de la immediatesa, el moment màgic i irrepetible. Però també he arribat a viure moments molt màgics a la televisió i continuen sent moments únics perquè, a la tele no tot és mecànica. Però penso que el teatre està molt més en contacte amb el que dèiem abans, l’essència del joc.  El teatre és un joc de cos sencer mentre que a la tele tot es queda, a vegades en un primer pla i has d’estar pendent de moltes coses. La tele és un treball extremadament difícil en el que tothom et demana de tot: l’il·luminador vol que, en un pla concret no moguis el cap perquè se t’il·lumini bé la cara, però l’operador de càmera et demanarà que et moguis en una zona concreta perquè si no, perdrà el focus, i el de vestuari et dirà que no t’eixuguis el nas amb la màniga, per exemple, i el de perruqueria que no et toquis el cabell, i a més, el director t’haurà demanat que en tal moment arribis a una emoció concreta…per tant, és un treball esgotador perquè la tensió que suposa estar pendent de tot això i, a més complint amb tots els requisits és molt difícil. I el teatre també té el seu punt d’exigència perquè estàs en un pla obert tota l’estona, no hi ha trampa, el teu cos està treballant constantment perquè la composició física dels personatges és molt important. I, a més, el handicap de la veu, no? per exemple, com crear una escena íntima amb una projecció que arribi a la fila vint…Per tant, són coses diferents amb les mateixes cèl·lules mare que són la interpretació, però són camins molt diferents. Jo no trio, soc incapaç. Per sort les he pogut experimentar les dues.

Què tens en perspectiva quan acabis l’obra del TNC?

Tinc pendent de fer uns bolos de La Regenta a Madrid i estem intentant d’acabar de lligar coses. Sempre estàs mirant més enllà quan estàs treballant en un projecte. Has d’estar “al lloro” en aquesta feina.

Has comentat que estàs estudiant psicologia. Amb quin objectiu? Vols canviar de professió o vols aplicar el que aprens en la teva feina actual?

Estudio psicologia amb la intenció d’estudiar i d’aprendre, perquè en el món de la interpretació també es passen períodes molt buits de feina. Quan estàs actuant, la feina t’absorbeix unes 15 hores del teu temps diari. Sigui tele o teatre, perquè es treballa molt al lloc de feina però també es treballa molt a casa, malgrat que hi ha gent que es pensa que no fotem res.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Quan acabes el període de representacions o de gravació, passes a no saber ben bé perquè t’has de llevar qualsevol dia al matí. A mi això em sembla absolutament agressiu i no puc suportar-ho. A més, d’altra banda, la psicologia és una ciència que m’interessa especialment i té molt a veure amb la meva feina i una pot alimentar l’altra. Per tant, és una mica terapèutic però també útil amb el que estic fent.

“El meu consell pels nens del Taller de Teatre és que hi vagin a jugar, riure, passar-ho bé i mirar de fer un bon grup escènic”

Al Centre Sant Vicenç continuen pujant noves generacions de nens i nenes que comencen la seva formació teatral….

Si, i em consta que està difícil entrar a fer Taller per la gran demanda que hi ha. Sé que hi ha una llista d’espera molt llarga!!…

…quin és el teu missatge, com a actriu professional que vas començar al Sant Vicenç, per aquestes noves generacions?

Bé, jo hi vaig començar com a hobby, no tenia cap mena de consciència de la possibilitat que en el futur m’acabaria dedicant a la interpretació. Per tant, el meu missatge és dir-los que s’ho passin bé. Que “disfrutin” molt, que aprenguin però que juguin. I, després es plantegen un futur professional, això ja és un altre tema.

Foto: Josep Ubia

Foto: Josep Ubia

Tal i com estan les coses ara, el que aposti fort per la professió em sembla algú d’una valentia extrema. Però si algú decideix realment de ficar-s’hi, que s’informi bé per saber de què va tot plegat. A mi algú es va dedicar a explicar-me aquesta feina exactament, en què consistia la part bona i la part dolenta i ho agrairé tota la vida, perquè t’hi poses sabent una mica a on vas. I, tot i així, tan les coses bones com les dolentes t’acaben sorprenent. Per tant, el meu consell és que a Taller de Teatre s’hi ha d’anar a passar-ho bé, a jugar, a riure i, si pot ser, a fer un bon grup escènic que és la base.

“la majoria d’actors que hem començat de manera amateur hem fet Els pastorets i això es nota”

Tu ets d’una “fornada” de bons actors sabadellencs que heu triomfat. Què passa a Sabadell que tenim tant bons intèrprets?

Doncs segurament passa que ens agrada molt el teatre. Quan voltes una mica, t’adones que els actors catalans, en general, estem molt ben considerats perquè som tremendament disciplinats. Creiem en la nostra feina des de la part més estricta, més humil i seriosa. Això crec que ens fa diferents de la resta. a Sabadell hi ha una tradició teatral i el Centre Sant Vicenç, a més, transmet aquest valor de la humilitat, de fer teatre perquè realment ens agrada, amb els quatre elements que tenim, ens ho fem tot entre nosaltres perquè realment el que volem és pujar damunt d’un escenari. I això segurament marca un fet diferencial. No sé si som diferents els actors de Sabadell que els de Figueres, però crec que a la nostra ciutat hi ha molt d’amor pel teatre i al Centre Sant Vicenç és un lloc familiar en el que s’hi impliquen famílies senceres i això ajuda molt a aquest esperit de comunitat i cooperació. Penso que això, en la vida professional, quan t’hi dediques per guanyar-te la vida, és un valor molt útil. Fa il·lusió veure que l’essència del teatre està tant viva. Jo sempre he dit que un actor català que no hagi fet Els pastorets no és el mateix. La majoria d’actors que hem començat de manera amateur, que sóm el 90% d’aquest país, tots hem fet Els pastorets i això es nota. De fet, en el meu cas, vaig continuar fent “pastorets” quan ja estava a la tele durant 2 o 3 anys, fins que no vaig poder més per falta de temps.

I quin paper feies a Els pastorets?

Doncs sempre em feien fer de Verge Maria o d’àngel. Després, quan m’han donat papers professionals de dolenta, pensava: “mare de Déu, si sabéssin que feia de verge o d’àngel…” Hahahaha!!!

I amb una gran rialla, la Mariona es disposa a passar pel ritual diari de dues hores de vestuari i maquillatge abans que s’aixequi el teló del Teatre Nacional.

Entrevista publicada a la revista SantVi online del Centre Sant Vicenç de Sabadell

Fotos: Josep Ubia

Text: Montse PCreus

Anuncis

Un pensament sobre “Mariona Ribas: “un actor que no hagi fet Els pastorets, no és el mateix”

  1. M’encanta saber que els actors de teatre tenen amor a la cultura i anhel de saber i aprendre.
    De fet, penso que el teatre és una font de cultura que cal recolzar i fomentar.
    Els nens i adolescents que prectiquen aquesta activitat, normalment adquireixen uns valors i una personalitat envejables.
    Endavant amb mirada clara!

Els comentaris estan tancats.