Entrevista: Pep Ambròs, actor professional nascut al Sant Vicenç

Fa anys que viu a Barcelona dedicat de ple a fer d’actor. Actualment, té un paper destacat al Teatre Nacional amb Groenlàndia. Ha aprofitat un dinar familiar per venir a Sabadell i atendre la nostra petició d’entrevista. Arriba tard a la cita per culpa d’una retenció a la sortida de Barcelona, i demana excuses una mica atabalat i pesarós. Parla clar i sense pèls a la L'actor, Pep Ambròs, durant l'entrevistallengua. Se’l veu feliç de retornar per una estona als seus orígens.

–          Explican’s el començament de tot plegat. Com és que vas anar a parar al Taller de Teatre del Centre?

Jo vaig anar a l’Escola del Sol i tenia de profe el Pere Cornellas, una persona molt important en la meva vida. Em feia classes de català i de literatura. Jo, de petit parlava molt però ja ho feia amb discurs. S’entenia molt bé el que deia i, aquest profe em va dir de fer teatre extraescolar a l’escola perquè m’aniria bé. I els meus pares m’hi van apuntar. Anava fent fins que vaig dir: – ja en tinc prou del pati del “cole”!-, i els meus pares van mirar què més hi havia a Sabadell per fer teatre. Em van apuntar a la llista d’espera de La Faràndula i del Centre Sant Vicenç. I, per amistats o pel que fos, vaig acabar al Centre.

–          M’han comentat que ets algú amb un sentit molt pràctic de la vida i que tens un sentit de l’humor bastant fi…

A vegades, el prevenir per no haver de curar va bé i a vegades no. Si parlem de la feina, has de ser valent, arriscar i fer el que vingui, i després, si hi ha conseqüències, doncs acceptar-les. Penso que, en aquesta feina és important ser pràctic perquè és molt insegura en molts sentits, econòmicament,… Anímicament també et pot enfonsar, perquè potser estàs fent tres obres a l’hora i després potser passa mig any que no et truquen…És una feina molt filla de puta en aquest sentit. Per això has de ser pràctic, i per això, a més de ser actor també tradueixo textos. La feina te l’has de generar.

–          En quin moment decideixes que la teva vida ha d’anar encaminada cap a l’actuació.

Quan era petit sempre deia que volia ser actor perquè m’ho passava molt bé. Però ho deia com qui diu que vol ser astronauta. Els meus pares no donaven massa importància, i deien –ja li passarà-. Però quan ja portava uns anys al Taller de Teatre, ja pensava en l’Institut del Teatre. El moment definitiu va ser quan em van agafar al Teatre del Sol per fer La Cuina, una obra que també es va representar a Barcelona. Clar, quan em vaig veure amb 16 anys compaginant els estudis amb l’actuació cada dia a Barcelona, vaig dir: vull ser actor. Segur. I llavors vaig fer el batxillerat, les proves d’accés a l’Institut i vaig entrar a estudiar la carrera.

–          També has tingut l’ocasió d’estudiar amb en Lluís Pasqual. Explica’ns com va anar

Vaig conèixer el Lluís ara fa poc i va ser una de les millors experiències que he tingut mai. És molt, molt bo. La gent no és conscient de la sort que tenim de tenir un director com ell aquí a Barcelona. És una llegenda viva. Ara és el director del Lliure, però va dirigir a l’Odeón de París durant 8 anys, també va ser director artístic de la companyia Maria Guerrero, …ha treballat amb els millors actors com l’Expert, la Sardà, en Michel Piccoli. Realment és la persona que en sap més de teatre.

–          D’acord però, a banda del currículum, a tu en Pasqual què t’ha aportat com a actor?

Quan parlem de dirigir, em costa de trobar un director que jo consideri que és brutal dirigint actors. Hi ha directors que són molt bons dirigint l’espectacle però passen de tu, n’hi ha que estan molt pendents dels actors però no de l’espectacle. Per mi, un bon director és el que et sap dir quina cosa concreta i precisa has de fer per fer allò que vol que tu facis, i això ho saben fer molt pocs. El Lluís és d’aquests. I el seu currículum és important per tota la gent amb qui ha treballat i que l’han fet gran. A més, té una sensibilitat molt especial.

“Estic passant per una època en la que m’agradaria fer cinema. Em ve de gust provar-ho”

–          T’hem pogut veure en alguna serie de televisió. Actualment, el teatre és la teva vida i al que et vols dedicar, o vols derivar cap a la tele i el cinema?

Ara mateix estic passant per una època en la que m’agradaria fer cinema. Em ve de gust provar-ho. La Tele em fa mandra, però sovint és un tràmit que has de passar per arribar al cinema. Perquè aquí no hi ha “peles” per fer cinema i, per fer-ne, has d’omplir la sala i, per omplir la sala has de ser famós i, per ser famós has de fer tele. És una mena de cosa estranya. Si faig teatre és, bàsicament perquè tota la dedicació l’he posat a ser actor i sempre he estat envoltat de gent del teatre. Per tant, no m’he de buscar tant la vida perquè conec molta gent. En canvi, amb tele, has de tenir una imatge, has de tenir un representant i jo no en vull de moment.L'actor, Pep Ambròs

–          Per què no vols tenir un representant?

Perquè hi ha “repres” que, el primer que et diuen és que has d’estar disposat a, si et surt alguna feina a la tele, deixar l’obra que estàs fent. I jo no estic disposat a deixar una obra per una sèrie de merda. Això passa de vegades i jo no hi estic disposat, de moment. Jo penso que la tele té caducitat i el teatre no. Pots estar fent La Riera una temporada i després no et tornen a trucar fins al cap de 2 o 3 anys perquè has gastat molt la teva imatge sortint a la cada dia a totes les llars de Catalunya. En canvi, jo he fet dues o tres obres de teatre cada any, al Teatre Nacional, fent a més altres espectacles a l’hora, i no passa res. La gent no se’n recorda.

–          Un altre aspecte potser poc conegut d’en Pep Ambrós és que et dediques a fer de lloro en les sessions de quinto de l’Urpí. Com és això?

El meu tiet és el que porta el quinto des de tota la vida. Llavors, quan jo tenia 14 anys vaig començar a fer de lloro. Tota la vida he mamat quinto a casa, a part que és una cosa típica de Sabadell. Des de ben petit que em coneixia els números, feia teatre i tenia molt “desparpajo” i així vaig començar.

–          Has fet alguna innovació per superar, algunes definicions de números antiquades com ara relacionar el 29 amb l’antic tramvia de Barcelona?

Ara feia temps que no feia de lloro i aquest any hi he tornat per una qüestió de calers. Penso que fa 10 anys el quinto era una cosa i ara n’és una altra.  Ara es diu quinto perquè és Nadal però, en realitat, és el bingo. Abans la gent venia a riure i passar-ho bé. Ara la gent ve només a jugar i tinc la sensació que els és igual si innoves o no. El quinto és una cosa familiar i m’hi he dedicat només per guanyar diners.

–          En el camp del cinema amateur, has participat en alguns curtmetratges com, per exemple, Joc Perillós d’en F.Xavier Soler. Aquest rodatge va estar ple d’anècdotes. En recordes alguna?

El primer que recordo és que em vaig fotre de fred.  Estàvem a Camprodon i anava bastant lleugeret de roba. Havia d’anar corrent per un pont i realment vaig passar molt fred. Però, el més curiós d’aquesta pel·li és que, en una de les escenes, jo havia de saltar per una finestra travessant el vidre. La finestra la va fabricar el pare de l’Elisenda Gutés amb un material molt fràgil fet a base de fibra de sucre que es trenca de seguida. Vam muntar la finestra de manera que s’aguantava per la quietud. Vaig assajar el salt sense els vidres aquests tant especials, i era molt difícil perquè el moviment que havies de fer era com si et tiressis a la piscina. Però ho havia d’encertar a la primera perquè només teníem una sola estructura i vaig pensar que no ho aconseguiria, però, si que va anar bé. Em vaig concentrar gràcies a la pressió i l’escena va quedar bé a la primera. 

“L’IVA al 21% em sembla un assassinat premeditat i desmesurat de la cultura”

–          Quin és el teu punt de vista de com està el sector de l’actuació? Penses que una manera de suportar o superar la crisi econòmica és marxar a l’estranger?

Està fatal. Els polítics estan destrossant el país. El que estan fent en aquest país amb l’IVA em sembla molt fort. Em sembla un assassinat premeditat i desmesurat a la cultura. Tenim l’IVA més alt de tot Europa. La majoria de països europeus tenen l’IVA al 6 o 7% i nosaltres, el 21%. A nivell polític em sembla una burrada. Respecte de la possibilitat de marxar a l’estranger, no ho sé. M’agradaria, però això voldria dir començar de zero i deixar córrer tota la feina avançada aquí. Si no tingués feina aquí no m’importaria marxar a Londres a treballar al Zara, per exemple, i anar fent càstings. Però tant jo com la meva parella tenim feina de moment i, per tant, és difícil i complicat, però penso que m’he de quedar. El nostre és un país que no té una tradició cultural i ho estem patint. A Anglaterra o a França no se’ls hauria acudit mai fer una cosa com el que s’està fent aquí amb l’IVA.

–          També et dediques a fer traduccions. Per què ho fas?

Vaig començar a fer traduccions perquè, en aquest país només es tradueix les obres que s’han de representar, no per conèixer nous autors. I n’hi havia dues que jo les volia fer i per això les vaig traduir. Jo tinc un bon anglès, però no soc filòleg ni traductor. Però, tal i com va dir el poeta i escriptor, Narcís Comadira, els artistes tenim una sensibilitat especial que fa que siguem capaços de copsar el que està passant en l’obra encara que no dominem molt l’ idioma. Per tant, penso que com a actor sé llegir molt bé les relacions entre els personatges i tot el que envolta l’obra.

–          Quin és el teu missatge als nois i noies que estan ara mateix formant-se al Sant Vicenç?

El més important que els vull dir és que si volen, poden. Sembla un tòpic però no ho és. La teva carrera te la marques tu. Et costarà més o menys, però si persegueixes l’objectiu, ho aconsegueixes. Jo vaig ser monitor de la Diana Torner. Ella deia que volia fer teatre professional i jo sabia que ho aconseguiria perquè és boníssima. I ara hem treballat junts professionalment. Per tant, és una qüestió de voler. Ningú no et regala res, has de lluitar. I també els vull dir que és molt important formar-se. A vegades, si de petit t’agafen per sortir en una sèrie, potser et sembla que ja ho has aconseguit i, per tant, ja està. Això no és veritat. Per fer teatre és molt important formar-se bé. Fer teatre és treball de cos, de veu, de dicció,.. és moltes coses i si no estàs ben format estàs perdut.

–          Et sembla interessant començar en un lloc com el Sant Vicenç?

I tant! Començar aquí a mi m’ha donat moltes taules, perquè, per exemple fer el Lluquet és una gran experiència. És “un pedazo de prota”. És una obra de tres hores, molt text, la responsabilitat de portar una obra a les teves esquenes, i això et dóna moltes taules. I a més, les obres del Taller i tantes coses que fas aquí que van molt bé. De fet, és quan fas càstings que t’adones que hi ha actors que han estudiat molt però han fet molt poc teatre perquè no saben estar a escena. Això es nota molt. Estan tota l’estona intentant fer alguna cosa. En canvi, la gent que té taules pot estar damunt l’escenari sense fer res, simplement estant. I això és molt important. Començar al Sant Vicenç fa que, des de petit aprenguis a estar dalt de l’escenari sense pudor, sense vergonya, i aquesta experiència és molt important, de debò. 

Podeu llegir aquesta entrevista a la revista SantVi online núm.7

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrevista: Pep Ambròs, actor professional nascut al Sant Vicenç

  1. Sempre és interessant conèixer més la gent de casa nostra que es dedica a l’art.
    M’ha fet molta gràcia el detall del “lloro del quinto de ca l’Urpí”
    Molt bé Montse.

Els comentaris estan tancats.